Antoni Andreu i Abelló, un home del Front Nacional de Catalunya (1905-1982) / Fermí Rubiralta i Casas
Rubiralta i Casas, Fermí


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 27 (2016) , p. 51-74 (Els invisibles. Intel·lectuals i polítics recuperats de l'oblit) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Aquest article recupera la trajectòria pública i la biografia personal d'Antoni Andreu i Abelló (Montblanc, 1905-1982). Dirigent de primera fila de l'independentisme català com a president del Front Nacional durant una curta però decisiva etapa de la seva història com foren els anys centrals de la dècada de 1940, participà igualment sota el franquisme de la callada i decisiva tasca de mecenatge i sosteniment de la cultura catalana, ensems que la seva intervenció resultà decisiva per a la restauració del patrimoni històric de la seva vila natal.

Josep Badia, Carlisme, socialisme i cristianisme / Lluís Duran i Solà
Duran i Solà, Lluís


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 27 (2016) , p. 75-129 (Els invisibles. Intel·lectuals i polítics recuperats de l'oblit) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Josep Badia i Torras va ser el màxim representant del carlisme català en el pas de la dictadura a la transició. Va voler actualitzar el pensament i l'estructura d'una força política que havia fet motiu de la seva existència el lema "Déu, Pàtria, Furs i Rei". L'aposta de Badia, sota l'impuls de Carles-Hug de Borbó, va voler situar el Partit Carlí de Catalunya en els rengles de l'oposició antifranquista, en una línia ideològica partidària d'un socialisme autogestionari i una estructura de l'Estat espanyol respectuosa amb el federalisme, defensora de la seva pluralitat nacional i amb una monarquia dotada d'uns valors, austera i propera als ciutadans. L'intent de Badia no va arribar a temps per ressituar el carlisme català en el joc polític.

Fernando Tarrida del Mármol. Anarquisme i cosmopolitisme a finals del segle XIX / Teresa Abelló i Güell
Abelló i Güell, Teresa


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 27 (2016) , p. 131-144 (Els invisibles. Intel·lectuals i polítics recuperats de l'oblit) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Fernando Tarrida del Mármol fou un destacat anarquista en la complicada Barcelona de finals de segle XIX. És un dels representants més interessants de la intel·lectualitat anarquista espanyola d'aquell període. La seva biografia ve marcada per dos aspectes: d'un costat, l'actuació com a militant i activista, i de l'altre la seva faceta d'escriptor, pensador i divulgador, sempre lligat al moviment àcrata. En aquest text ens atansem a la trajectòria de Tarrida, destacant el seu vesant cosmopolita i el paper fonamental que va tenir en les relacions dels grups anarquistes espanyols amb els seus homònims europeus.

Joan Tauler Palomeras (1879-1959). Elogi dels actors secundaris o de la fontaneria política / Arnau Gonzàlez i Vilalta
Gonzàlez i Vilalta, Arnau


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 27 (2016) , p. 167-204 (Els invisibles. Intel·lectuals i polítics recuperats de l'oblit) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

Joan Tauler i Palomeras (Figueres, 1879 - Barcelona, 1959). Advocat empordanès, polític d'esquerres i nacionalista, cap de la Minoria parlamentària d'ERC a la cambra catalana, magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya i secretari general d'ERC però, sobretot, amic i secretari personal de Lluís Companys. Fou una d'aquelles figures transparents quasi invisibles que feren funcionar la maquinària interna d'ERC durant la Segona República i el primer exili.

Josep Maria Espanya : els camins del federalisme impossible / Antonieta Jarne
Jarne i Mòdol, Antonieta


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 27 (2016) , p. 131-144 (Els invisibles. Intel·lectuals i polítics recuperats de l'oblit) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

Nascut el 1878 a Vielha, la trajectòria de Josep Maria Espanya fou extraordinàriament polièdrica. La constant recerca del millor camí per assolir el federalisme fou l'eix de la seua vida política. President de la Diputació de Lleida (1913-17) i un dels màxims impulsors de la Mancomunitat, des del Partit Liberal s'atansà al catalanisme polític i ingressà a la Lliga Regionalista. Durant el període de la Generalitat republicana fou diputat per ERC i assumí la Conselleria de Governació durant l'estiu de 1936, des de la qual dugué a terme una important tasca tot facilitant la fugida de persones en dificultats enmig del context revolucionari. Morí a Colòmbia el 1953.

El Pensament nacionalista de Manuel Carrasco i Formiguera. Un cristià demòcrata per la República Catalana / Lluís Duran i Solà
Duran i Solà, Lluís


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 25 (2014) , p. 351-388 (Homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

Manuel Carrasco i Formiguera va ser un polític catalanista, cristià i republicà present en els grans esdeveniments de Catalunya entre 1930 i 1936. Aquest treball pretén estudiar-ne l'evolució ideològica. Partint de la crítica constant a la política de la Lliga Regionalista, Carrasco maldà per crear una línia política que en fos alternativa. En el Pacte de Sant Sebastià hi va voler posar les bases per a una entesa republicana entre Catalunya i l'Estat espanyol que reconegués l'autodeterminació prèvia de Catalunya. El seu pensament, vinculat a Enric Prat de la Riba, va voler oferir una alternativa des del nacionalisme radical, el republicanisme i un cristianisme compromès amb els canvis socials, circumscrit en una situació complexa per raó del seu compromís religiós i el compromís amb el seu país, que el portà a defensar-ne la independència. Amic dels nacionalistes bascos, insistí que aquest procés s'havia de fer des d'unes condicions específiques de progrés cultural i econòmic, període previ d'autonomia i pau civil interior.

Els Fets d'octubre de 1934 a Catalunya : entre l'acció de govern i la mobilització social / Manel López Esteve
Izquierdo Ballester, Santiago


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 631-649 () 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Els Fets d'Octubre de 1934 han estat una de les qüestions més polèmiques i difícils d'interpretar de la història de la Segona República a Catalunya. Aquesta tesi planteja una caracterització de l'Octubre català que, al costat de l'acció del govern català i el conflicte institucional, tingui present la totalitat de dimensions i la diversitat de components del mateix. Partint del reconeixement del caràcter multiforme i del fet que la mobilització d'octubre s'explica pel temor de les forces de l'esquerra que l'ascens al govern de la CEDA conduís a l'aniquilació de la República democràtica, es planteja una explicació dels fets que tingui present que el moviment insurreccional es va nodrir de la fractura social i la confrontació sociopolítica, i del temor a perdre els guanys socials aconseguits i les expectatives que bona part de les classes subalternes consideraven possible realitzar aprofundint o anant més enllà de la República del 14 d'abril. D'aquesta manera, al llarg de la tesi s'analitza tant l'acció del govern català i el confl icte institucional com, especialment, la dimensió social i popular del 6 d'Octubre a través de l'acció del moviment obrer, els rabassaires i pagesos pobres, les bases del republicanisme esquerrà i la repressió posterior a la desfeta.

El Nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910) / Santiago Izquierdo Ballester
Izquierdo Ballester, Santiago


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 23 (2012) , p. 19-63 (Sessió inaugural) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

En aquestes pàgines presentem una aproximació al complex procés que va conduir a la formació, a Barcelona, del Centre Nacionalista Republicà i, després, de la Unió Federal Nacionalista Republicana. La UFNR era la continuadora del CNR, nascut el 1904 arran d'una escissió que es produí a l'interior de la Lliga Regionalista. Els escindits de la Lliga es postularan com els capdavanters d'un catalanisme que es presenta més clarament nacionalista, obert i progressista que el regionalista. D'un catalanisme que té com una de les seves fites màximes treballar per la consecució de la República. Aquestes són les línies mestres del projecte polític nacionalista republicà que s'inicia el 1904, i que el 1910 experimentarà un important salt qualitatiu arran de la fundació de la UFNR, considerat el primer partit polític catalanista, progressista i republicà en la història política catalana. L'article vol resseguir la trajectòria del nacionalisme republicà entre els anys 1904 i 1910, tot inserint-la en el marc polític general català i espanyol i, en especial, en dos dels episodis centrals de la Catalunya de començaments del segle xx: Solidaritat Catalana i la Setmana Tràgica, que tindran una incidència directa en la gestació, el desenvolupament i la consolidació del projecte polític nacionalista republicà.

Salvador Sanpere i Miquel : intel·lectual, polític i historiador / Joaquim Albareda Salvadó
Albareda i Salvadó, Joaquim


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 22 (2011) , p. 113-129 (Articles) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

Salvador Sanpere i Miquel va ser un intel·lectual rellevant, agitador cultural actiu, treballador incansable i militant polític en les files del republicanisme moderat. Va exercir un paper important com a introductor de les tesis positivistes i evolucionistes a Espanya. El seu llegat intel·lectual més remarcable fou Fin de la nación catalana, publicada l'any 1905, obra que culmina el procés de recuperació de la història de Catalunya iniciat amb la Renaixença. El llibre constitueix una fita decisiva en el coneixement de la Guerra de Successió gràcies a l'ampli domini bibliogràfic i de les fonts documentals internacionals per part de Sanpere, el qual li va permetre d'analitzar el tema des d'una adequada perspectiva europea i des d'un prisma que reflecteix la complexitat del moment i la divisió i la tensió viscudes a Catalunya.

Els Exilis al segle XIX : l'exili continu (liberals, carlistes, republicans, socialistes, anarquistes) / Ramon Arnabat i Mata
Arnabat i Mata, Ramon


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 20 (2009) , p. 137-167 (Articles) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

El segle XIX català pot qualificar-se de segle de l'exili, no tant pel volum total d'exiliats, tot i que fou força important, comper la continuada presència de l'exili en la vida política, econòmica i social del país, i pel fet que aquest afectà totes les tendències polítiques: afrancesats, liberals, absolutistes, carlistes, demòcrates, republicans, anarquistes, socialistes.

La Presència de la ciència històrica a la Revista de Catalunya (1924-2011) / Joan Josep Matas Pastor
Matas Pastor, Joan Josep


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 23 (2012) , p. 105-126 (Jornades sobre la Revista de Catalunya) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Estudi dels treballs erudits sobre temes històrics, sobretot referits al passat català, publicats a la Revista de Catalunya, tant en la primera època (1924 -1967) com a la de la represa a partir de 1986. L'autor hi destaca la col·laboració d'eminents historiadors com Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Pere Bosch Gimpera, Lluís Nicolau d'Olwer, Rafael Tasis i Marca, entre molts d'altres de la segona etapa.

L'exili de la Guerra de Successió / Agustí Alcoberro
Alcoberro i Pericay, Agustí


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 20 (2009) , p. 101-114 (Articles) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

La derrota de Catalunya a la Guerra de Successió (1702-1715) va provocar l'exili d'entre vint-i-cinc mil i trenta mil persones. Aproximadament la meitat eren catalanes, i la resta s'havien refugiat al Principat provinents d'altres regnes hispànics. L'exili es desplaçà als territoris governats per l'emperador Carles VI (el Carles III dels catalans) i va ser especialment nombrós i actiu a Itàlia i a Viena. Entre els exiliats hi havia gent de totes les classes socials.Tanmateix, va ser especialment destacat el paper exercit per polítics, militars, eclesiàstics, juristes i intel·lectuals. L'exili disposà d'una institució de govern, el Consell d'Espanya, amb jurisdicció en tots els territoris italians annexats per Carles VI, i d'àmbits de sociabilitat propis, com l'Hospital d'Espanyols i el monestir de Montserrat, ambdós a Viena. El 1735 fundà la Nova Barcelona a l'actual Vojvodina (Sèrbia). Fins a la dècada de 1740 mantingué ben vius els trets d'identitat propis. Després, la mort sense descendència, el retorn o la dissolució en les societats d'acollida van anar desfent progressivament aquell col·lectiu humà.

Miquel Tarradell, arrelat i transgressor / Marta Prevosti i Monclús
Prevosti i Monclús, Marta


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 22 (2011) , p. 349-385 (Articles) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

Vida científica i cívica de Miquel Tarradell i Mateu, relatada entorn de les quatre etapes fonamentals que representen el seu període formatiu a Barcelona, l'estada al Marroc, la càtedra de València i el retorn a Barcelona amb la càtedra a la UB. L'escrit se centra en l'activitat professional, per bé que també en tracta la cívica i la política. La valoració historiogràfica es fa de forma global, per bé que se centra preferentment en les aportacions de Miquel Tarradell dins del camp de l'arqueologia romana. Es fa també una valoració de la important actitud de resistència al franquisme i de lluita pels ideals del Països Catalans que va desenvolupar Miquel Tarradell, especialment en la seva etapa valenciana.

Just Cabot : el periodisme espapçat, la Catalunya impossible / Valentí Soler Noguera
Soler i Noguera, Valentí


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 581-594 (Articles) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Aproximació a l'etapa biogràfica de 1939 a finals de la dècada de 1940 de l'arqueòleg Josep de Calassanç Serra Ràfols. El text explica les dificultats i l'exili intern soferts pel biografiat després de la derrota de la República, de l'ocupació franquista i de l'exili mexicà de Bosch Gimpera, pare de l'arqueologia hispànica i mestre de Serra Ràfols. L'article explica la complexitat política per establir unes noves relacions científiques catalanes, estatals i internacionals després de 1939 i després de la Segona Guerra Mundial. Es posa èmfasi en la creació de la Comisaría Provincial de Excavaciones de Barcelona de 1945, en el caràcter de xarxa patriòtica catalanista d'estudiosos d'aquesta comissaria a Catalunya i en la represa dels contactes del Consell Permanent dels Congressos Internacionals de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques de Copenhaguen de 1948.

Més Notícies a l'entorn del període americà de Josep Pijoan Soteras (1881-1963) / Imma Socias Batet
Socias i Batet, Immaculada


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 549-568 (Exili i repressió franquista dels historiadors catalans) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

El coneixement de la trajectòria dels catalans exiliats, com és el cas de Josep Pijoan Soteras, Francesc Cambó Batlle i Josep Gudiol Ricart, entre altres, és fascinant perquè permet comprendre i valorar el seu itinerari personal, alhora que projecta un dramàtic resplendor sobre la cultura catalana de l'època. En aquest article es plantegen dues qüestions. La primera se centra en Pijoan com a agent d'art, aspecte molt poc conegut fins ara; mentre que en la segona part tracta de Pijoan com a escriptor d'art i la problemàtica que es va produir amb motiu de la seva intervenció en el llibre Les pintures romàniques de Catalunya dins la "Monumenta Cataloniae", col·lecció patrocinada per Francesc Cambó.

Ferran Soldevila : exili i repressió / Enric Pujol i Casademont
Pujol i Casademont, Enric


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 437-548 (Exili i repressió franquista dels historiadors catalans) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) va ser un dels historiadors catalans més importants del segle XX. Compromès amb la represa cultural i nacional catalanes contemporànies, va donar suport a la Generalitat republicana en els difícils moments de la Guerra civil de 1936-1939. Això li comportà un exili a la República francesa que no va poder abandonar fins a 1943, quan retornà a Barcelona i s'incorporà a la resistència antidictatorial. La seva actitud resistent afectà tant l'àmbit polític com el cultural, fins al punt que es pot dir que tota la seva producció historiogràfica i literària del moment va tenir aquest carácter combatiu. No en va, com ell mateix va reconèixer, tota la seva actuació va respondre a un objectiu normalitzador que ell sintetitzava en la frase: "Fer de Catalunya un poble normal".

Pere Bosch Gimpera. L'Exili britànic (1939-1940) / Francisco Gracia Alonso
Gracia Alonso, Francisco


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 457-535 (Exili i repressió franquista dels historiadors catalans) 
Notes a peu de pàgina. Inclou apèndix documental amb publicacions i escrits, en anglès, de l'historiador. Resum en anglès i català.

Desprès de fer honor a les seves responsabilitats com a rector de la Universitat de Barcelona (1933-1939) i conseller de Justícia de la Generalitat (1937-1939), Pere Bosch Gimpera marxà a l'exili el febrer de 1939. S'inicià així una llarga travessia personal, política, ideològica i científica que el duria al Regne Unit, Colòmbia i Mèxic fins a la seva mort l'any 1974. Mai retornaria a Catalunya. Aquest treball analitza la seva estada la Gran Bretanya des de la primavera de 1939 fins a l'estiu de 1940; els intents fracassats per consolidar una posició professional i econòmica sòlida a la Universitat d'Oxford; el treball amb Carles Pi i Sunyer com a representants de la Generalitat a Londres; els informes a les autoritats britàniques sobre diversos aspectes de la Guerra Civil a Catalunya i les reflexions personals sobre el significat de la guerra per a Catalunya i els catalans, així com les propostes de reorganització de l'Estat espanyol des d'una perspectiva federal que respectés la singularitat política, social i econòmica de Catalunya.

Antoni Rovira i Virgili. Historiografia de l'exili (1939-1949) / Mercè Morales Montoya
Morales Montoya, Mercè


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 419-456 (Exili i repressió franquista dels historiadors catalans) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

La producció historiogràfica d'Antoni Rovira i Virgili a l'exili de la Guerra Civil ha restat gairebé inèdita. Es tracta de diversos llibres, síntesis i articles, que l'historiador va redactar entre 1939 i 1949, data de la seva mort. Són textos de caràcter divulgatiu escrits per a la colònia catalana exiliada amb una clara voluntat de conscienciació nacional, i alguns, per sensibilitzar el públic francès entorn de la qüestió catalana. Al mateix temps, Rovira va continuar exercint de periodista amb temes polítics d'actualitat i va participar de manera activa en la política d'oposició com a conseller de la Generalitat de Josep Irla i president del Parlament català.

Exili i repressió a la França de Vichy. El cas de Lluís Nicolau d'Olwer / Jordi Guixé i Coromines
Guixé i Coromines, Jordi


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 405-418 (Exili i repressió franquista dels historiadors catalans) 
Notes a peu de pàgina. Resum en anglès i català.

Els exiliats republicans a França van patir una repressió continuada en el que seria el seu exili polític a França. El sistema repressor del règim franquista arribà més enllà dels Pirineus. Diversos i distints foren els motius que facilitaren l'acció exterior contra els exiliats: per una banda, l'obsessió franquista per eliminar i doblegar tota persona considerada roja, o sia, republicana, independentment dels seus matisos polítics; per altra, la conjuntura internacional: una França debilitada democràticament abans de juny de 1940, i una França col·laboracionista disposada a seguir els designis nazifeixistes després de la signatura de l'armistici. Aquell estiu començà la cacera de refugiats polítics catalans i espanyols que tingueren algun càrrec destacat en institucions o partits republicans. La cacera va tenir el suport dels acords bilaterals Bérard-Jordana de febrer de 1939, però també de l'anomenada Comisión de Recuperación de Bienes en el Extranjero, dirigida a França per l'agregat militar, el coronel Antonio Barroso y Sánchez Guerra, i el mateix ambaixador José Félix de Lequerica. Un dels càrrecs republicans més vigilats i perseguits fou Lluís Nicolau d'Olwer. Detingut, interrogat i a punt de ser extradit a Espanya, va poder salvar la pell gràcies a l'ajut dels seus amics advocats, també exiliats, Eduard Ragasol i J. M. Sbert i, destacadament, del ministre mexicà plenipotenciari a Vichy Luís Ignacio Rodríguez. El cas de Nicolau d'Olwer és, a més, un cas especial, únic: una negociació politicoeconòmica que fou decisiva per evitar entregar-lo a Franco. Igualment, el cas Nicolau ens mostra les xarxes d'agents franquistes destinats a perseguir exiliats i els envitricolls dels polítics francesos a l'hora de tractar els complexos casos d'extradició.

La Depressió del darrer Franquisme i la transició democràtica (1973-1986) / Jordi Catalan
Catalan i Vidal, Jordi


En: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona, núm. 24 (2013) , p. 367-401 : il., gràf. (Temps de crisi. Una perspectiva transversal en la història de Catalunya) 
Notes a peu de pàgina. Bibliografia. Resum en anglès i català.

La crisi de 1973-1986 esdevingué una tremenda depressió industrial a Catalunya. Aquest treball n'analitza les causes originàries, els factors agreujants i els mecanismes amortidors que ajudaren a superar-la. Les principals causes de primer ordre foren els xocs del petroli, la feblesa governamental, l'espiral inflacionista i l'herència econòmica del franquisme. Agreujaren la crisi fins convertirla en depressió la desconfiança empresarial, el significatiu increment de costos salarials, els excessos de la política monetària i la liberalització sobtada de sectors com l'automòbil o la banca. Per contra, contribuïren a amortir la depressió el creixement dels serveis (especialment, l'ocupació pública), l'expansió fiscal i la pregona depreciació de la pesseta.